Entre homes, Jordi Cabré, escriptor
Encara quan et miro em pregunto quan va començar aquesta inèdita fascinació cap a algú del mateix sexe. No m’havia passat mai. Entre tu i jo al principi hi havia poques paraules, de fet no arribàvem a creuar-ne cap ni una. Només hi havia aquelles teves mirades negres, vertiginoses, que des de l’absència de diàleg em duien a imaginar les coses que devien passar-te pel cap o pel cor.
Recordo que hi endevinava la ferma determinació de menjar-te el món i tal vegada de conquerir-me l’ànima, però només podia fer que suposar-ho. Encara vaig trigar unes setmanes a reconèixer que alguna cosa nova brollava dins meu, i a preguntar-me de forma quasi natural on t’havies ficat durant aquesta trentena d’anys. Al principi només et coneixia de borrosos retrats en blanc i negre. Però després va arribar-me aquesta mirada teva, mig d’enfadat mig de trapella, i aquests gestos bruscos, com de bosc, com de qui no s’atura massa a pensar el rumb que pren. Mica en mica i amb paciència vaig anar descobrint-te, fins que allò que havia començat com un aprenentatge mutu, subtil i silenciós, va anar esdevenint una cosa molt més important. I, per a alguns, difícil d’entendre.
No em fa cap vergonya dir que m’agraden els teus cabells rossos ben suavitzats i com et queda el nou xandall, que llueixes amb tanta satisfacció. El teu talent per a la música, el teu ritme davant d’un piano, i també la teva habilitat amb el pinzell o simplement amb un bolígraf de despatx. Allò que més ens diferencia és aquesta incorregible dèria de córrer, d’agafar les cames i posar-les a treballar, ja sigui per les voreres de Barcelona o pels camins de pedra més costeruts. Tens aquesta constitució, d’esquena ampla i cuixes fermes, que és el que et deu empènyer a cremar tanta energia a cops de carrera o a agafar la bici sempre que t’és possible: cosa d’esportistes.
L’altre dia et mirava mentre dormies i m’adonava que també ho fas amb ganes, amb presència, amb masculinitat, com si qualsevol persona que dormís al teu costat pogués tenir la intensa sensació de trobar-se ben protegida i resguardada. Respires sense contemplacions, absorbint el somni com si t’hi anés la vida, que és la mateixa manera que tens d’estar despert. T’abraço com si et fes una pregària, com si abracés la bellesa del món. De gustos cada dia ens posem més d’acord, mai no hauria dit que vibraries amb els Franz Ferdinand. I amb la resta de la gent ets simplement encantador, guardes les formes, coneixes els límits, tens un sentit de l’humor finíssim que és una de les coses que més t’envejo i que més et transformen en una gran promesa. No és estrany que parli de tu amb qualsevol persona que em trobo. I això que són molts els qui, fins que t’arriben a conèixer, se sorprenen que això m’estigui passant precisament a mi.
Ara que has decidit que ja tens prou pèls a la cara com per afaitar-te un cop per setmana, ara que sovint ja ens afaitem al mateix temps (amb l’orquestra de Benny Goodman als altaveus) i que fins i tot ens dutxem junts i ens ensabonem l’un a l’altre, ara que em pentines i m’esculls les sabates, m’adono de com necessitava estimar algú com tu. Això dels sentiments és complicadíssim, un veritable maldecap, vas i véns i tornes i tot sembla fràgil i a punt d’esfondrar-se. Però tu, amb aquests fonaments musculars més ben posats que els meus i amb aquesta rialla inabastable, has aconseguit que se m’hagin trencat tots els esquemes i que hagi pogut conèixer una nova dimensió de l’amor. Si tu respires pel món com si t’hi anés la vida (cosa que hauria de ser norma universal), a mi la vida m’hi va amb el teu benestar i amb la teva simple presència. L’amour est un oiseau rebelle.
Tot això ho reconec ara, passats tres anys del dia que et vaig conèixer, quan ja no hi ha gaires misteris però quan el futur encara és gran per a nosaltres. Aquest món necessita homenots com tu i tinc la sort de poder considerar-me el teu millor amic per ara. I que duri. No fa gaire era en Francesc Orteu qui en aquest diari afirmava que tenir fills pot canviar el cos de la dona, però que sens dubte canvia l’ànima de l’home. Potser no arribaràs mai a saber com era jo, Xavier, abans que nasquessis. Abans que em portessis a la vida.
L'opinió del lector
Cap de lligamosques
20.09.2007, 17:45D´això fa uns anys en deien mariconades
!!Sesi
20.09.2007, 16:10He llegit l'article per Internet, on no hi surt cap dibuix, i us puc assegurar que m'he4 pensat que en Cabré s'havia enamorat d'un home! Les dutxes junts, mirar-lo com dorm, comentar com li queda de bé el xandall, les cuixes fermes i com li agraden els cabells rossos de l'estimat. Article molt ambigu.
Miquel Ramoneda
20.09.2007, 15:59Sis paràgrafs d'excel·lent factura.
Nestor
20.09.2007, 15:34Felicitats. Un article molt aconseguit. Espero sentir el mateix algun dia.
Salut.una dona
20.09.2007, 11:01un article collonut.
Porc Senglar.
20.09.2007, 10:52 Jordi, m'agradat moltíssim el teu text!. Penso que moltes dones us conformeu amb el primer que passa, amb la idea que en quant a entrega amorosa, sentiments, els homes senzillament no donem per més: totalment fals!!. Els homes amb sentiments i valents, íntegres, anticonvencionals i amb personalitat, contemporanis i amb una gran cultura, aquests homes si que donem amor!!, per que ens hem desempallegat de tota la merda que els segles ens han ficat a sobre.
Bernat
20.09.2007, 08:58 Cursileria pseudointel·lectual, tot plegat. Perdoneu-me. Però no acabo d'entendre aquesta mania d'aïllar feminitat i masculinitat, fins i tot per enfrontar-les. . . i confondre que les persones disposem de les dues qualitats. La maternitat i la paternitat són biològicament fets diversos però no impliquen una vivència idèntica en tots els éssers. Per tant, repeteixo, l'article no deixa de ser una simple babada.
Raimon
20.09.2007, 08:16 Espero poder ser pare aviat, probablement vindrà del Brasil amb sis o set anys a les seves espatlles. Gràcies, Jordi, pel teu meravellos article; m'he emocionat llegint-lo i m'ha ajudat a fer més intensa l'espera. M'ha fet felìç creure que un dia jo tambè escriuría un article com el teu.
Raimon
20.09.2007, 08:14 Espero poder ser pare aviat, probablement vindrà del Brasil amb sis o set anys a les seves espatlles. Gràcies, Jordi, pel teu meravellos article; m'he emocionat llegint-lo i m'ha ajudat a fer més intensa l'espera. M'ha fet felìç creure que un dia jo tambè escriuría un article com el teu.
Josep
20.09.2007, 05:53 Jordi, entre tanta barbarie i desil. lusió, un glop de felicitat, de llibertat, de somriure, de plaer, moltes gràcies; i els fills son el regal que es disfruta més; jo també disfruto els meus fills com tú, i l'article es brillant com el Xavier
laveritatestossuda
20.09.2007, 00:25mentre anava en tren he llegit el teu article i m´has emocionat, algú deu haver pensat que anyorava la platja de masnou
Pau
19.09.2007, 23:16 Noi. . . . l'article et delata la teva "inexperiència". Quan les criatures neixen poca cosa tenen d'HOME. ja comences l'article amb una frivolitat que et delata. La paternitat va més enllà d'aquest "primer enamorament" que representa la més tendra infantesa. . . Però si el que volies és entendrir la femellada que et llegeixi, xapó, noi. Els hi has tocat la fibra!!! De totes maneres felicitat i molta sort en aquest llarg viatge.
Madame Butterfly
19.09.2007, 21:24Em sent molt emocionada desprès de llegir aquest article. És molt bonic el que ha escrit Jordi Cabré i com ha expressat les emocions que l'eixen del cor. M'agradata molt.
CO2
19.09.2007, 18:47Tots els pares s'estimen els seus fills i fins i tot en vaig coneixer un que no va dubtar a donar la seva vida per salvar el seu fill d'una enfermetat molt greu. L'article tret de que està ben tramat no té gran cosa d'especial pel que fa a les relacions paterno-filials.
Maria del Mar
19.09.2007, 17:56Aquest és un article francament bonic i emocionant. Felicitats a l'Avui per comptar amb col·laboradors com en Jordi Cabré.
Joan
19.09.2007, 17:33 Felicitats Jordi Cabré per l'article. Com a pare m'hi sentit completament identificat. Acabes de guanyar-te un lector fidel de per vida. Compraré tots els teus llibres i el diari pot sentir-se honorat amb les teves col·laboracions. Gràcies per fer el saps fer: escriure.
Observador
19.09.2007, 17:05Preciós article.
SOL.
19.09.2007, 15:47 Sort de la il·lustració, per que si no descartada la homofília, ja em temia que comencés el rentat de cervell per a fer empassar a la societat la pedofilia, que també són amor diuen els podrits.
Porc Senglar.
19.09.2007, 10:15 Jordi, m'agradat motl el teu text!. Continuo. Penso que moltes dones us conformeu amb el primer que passa, amb la idea que en quant a entrega amorosa, sentiments, els homes senzillament no donem per més: totalment fals!!!. Els homes amb sentiments i valents, íntegres, anticonvencionals i amb personalitat, contemporanis i amb un parell d'ous, amb una gran cultura, aquests homes si que donem amor!!
Porc Senglar.
19.09.2007, 10:11Quin pare tío!, molt bé. Ets un padrás modèlic, de debó. A veure quan entenguem que l'estima dels homes, la forma de entregar-nos -en l'amor i en la paternitat- no té res, absol·lutament res d'envejar a la de les dones!. Els homes ens entreguem amb la mateixa passió amorosa, algunes vegades molt més, que una dona i ho donem tot. . .
Fuente: http://www.avui.cat/article/opinio/5937/entre/homes.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario