Comienza el curso escolar y los artículos sobre educación se multiplican en los periódicos. Resulta difícil seguirlos y más aún encontrar argumentos nuevos, porque las posturas hace tiempo que están claras.
Por un lado, están los integradores emotivistas, cuya máxima meta es la cohesión social y que optan por rehuir la polémica sobre los niveles, salvo que les permita llevar el agua a su molino (para ellos el nivel se mide en porcentaje de fracaso escolar). Pese a que su discurso es buenrollista, no son tan pacíficos como aparentan, porque cuando los argumentos les aprietan, les descubres volcando una hostilidad desmesurada sobre el profesorado (según ellos apalancado, corporativista, incompetente, etc.) y con unas ganas incontenibles de cuadrar y poner firmes a este colectivo impresentable (evaluaciones en función de su “eficacia pedagógica”, contrato según el nivel de adhesión a los proyectos docentes, pérdida de los privilegios funcionariales, etc.). Está claro: la mano dura que se evita emplear con los alumnos, se acaba trasladando al profesorado, porque de lo contrario esto no hay quien lo haga funcionar. Calidad = domesticación de los docentes. Es bueno que los profes se sientan algo más inseguros y atemorizados y se avengan a pasar por el tubo. Pero no todo ha de ser miedo. Si finalmente se pasa por el tubo, estos “cohesionadores” ven bien echar una mano (en cuanto hay signos de sometimiento, recuperan su talante benefactor y bondadoso) con una infinidad de recursos paliativos y consoladores. Basta con mirar la amplia oferta de formación que las administraciones ofrecen al profesorado: cursos sobre técnicas de control del estrés (sic); prevención de la patología musculoesquelética (sic); gestión de conflictos; prevención de los trastornos de la voz; recursos para trabajar la diversidad; soporte vital básico para profesorado (sic) perplejo desubicado; herramientas de comunicación para abordar los conflictos de relación (sic); herramientas de inteligencia social; coaching y PNL educativo; Tai txi i equilibrio personal (sic); relajación a través de las danzas (sic)y muchas otras gentilezas de los jefes. Ya sabes: si aceptas el lugar que te han asignado en el mundo, ellos te ayudan e invierten en ti. El resto está en tus manos: depende de que adoptes la actitud correcta y afrontes la vida con ánimo positivo. Por cierto, muchos de los que así piensan siguen manifestando una heroica proclividad a predicar su buena nueva abandonando las aulas. El año pasado conocí a un profesor entusiasta que sacrificó media jornada de su vocación docente secundaria para dedicar la otra media a predicar a los profesores quemados. Sentí malsana envidia.
Por otro, están los apóstoles de “la cultura del esfuerzo”, fórmula aparentemente afortunada porque resume de un modo conciso y honesto el mensaje que se predica, pero poco comercial, porque escucharla te deja de inmediato fatigado, desmotivado y del mal humor en estos tiempos de flojera y palabras amables. Si a eso le añades, el tono vehemente, crispado o cáustico de que suelen servirse, temes estar oyendo a la COPE. El asunto me apena, porque yo soy de los que creen que los reivindicadores del esfuerzo tienen la razón, aunque no encuentren estrategias eficaces para hacerse oír de verdad. Sí, lo suyo suena muy carca: autoridad, memorización, educación en las virtudes (virtudes=hábitos buenos: quien no las desarrolla es un maleducado) disciplina, guerra a la trivialidad, resacralización de la palabra (hablada, escrita), castigos, sanciones, exámenes acumulativos de junio y septiembre, pruebas externas, reválidas, etc, y otros horrores. No diré que el resto sean pamplinas ni mucho menos, pero obviar esta parcela desagradable del aprendizaje es un verdadero fraude. Un fraude tan irritante como repartir dinero público indiscriminadamente en plena crisis.
http://www.jordipujol.cat/files/articles/JSedo1.pdf
La cultura de l'esforç
Jordi Sedó / Sociolingüista i docent / jsedo@xtec.cat
DANIEL BOADA
E l curs passat van desaparèixer de les actes d'avaluació de primària els eufemismes progressa adequadament (PA) i necessita millorar (NM), d'escassa eficàcia des del punt de vista de l'avaluació. Segons el conseller, va ser per fomentar l'esforç entre l'alumnat. Personalment, celebro aquesta decisió, entre altres coses, perquè les notes s'adiuen més amb un dels objectius que ha de tenir l'avaluació, que és el d'informar. I, a més, poder aspirar a un excel·lent esperona més que no pas el magre zenit d'un PA, però no ens enganyem: les mesures han de ser molt més dràstiques si volem fomentar la cultura de l'esforç.
EN PRIMER LLOC, CAL EXIGIR als nens una mica d'esperit de sacrifici. Ja n'hi ha prou de dir que, de temps per patir, ja en tindran quan siguin grans! La idea és molt bonica, però va en contra d'ells mateixos. Perquè també cal aprendre a patir. I se n'ha d'aprendre de petit. En la mesura justa, però sí: patir una mica. Si no, després, quan toca patir de veritat, no s'hi està preparat. També hauríem de replantejar-nos l'excessiu culte a la motivació. Benvolgut lector, a vostè el motiva gaire anar a treballar cada dia? Però hi va, oi? Doncs això també s'ha d'aprendre de petit...! La vida és així i no com ens agradaria que fos. Un docent ha de procurar que la seva classe sigui amena i ha d'adaptar-la a les característiques dels nens, però mentalitzem-nos d'una vegada que és bo que els nens facin determinades coses simplement perquè toca. Sense cap més motivació. I que si no responen, han d'atenir-se a les conseqüències.
I AQUEST ÉS UN ALTRE ASPECTE del problema: quines conseqüències. Hi ha docents que pensen que cada cop que suspenen un alumne li fan un greuge. El nen necessita -literalment, necessita- que l'informin del seu progrés. I que ho facin, a més, amb veracitat i amb tota l'objectivitat possible. Si s'aprova un nen que no ha treballat prou o que, havent treballat, no ha arribat al nivell exigit, se li dóna un missatge edulcorat que l'inhibeix de generar els mecanismes necessaris per pal·liar la seva mancança. I el que no pot ser és que, perquè no pateixi, se l'enganyi any rere any, fent-li creure que tot va més o menys bé, perquè quan li arribi l'hora de la veritat, no se'n sabrà avenir. No. La responsabilitat del docent és d'informar l'alumne -i també els pares- de com van les coses exactament. I els pares -això, també- han d'acceptar les decisions del docent. I col·laborar-hi. Perquè, a vegades, és precisament el temor de la reacció dels pares allò que fa que certs mestres abaixin el nivell d'exigència a l'hora d'avaluar.
I, FINALMENT, CAL TENIR BEN entès que, a primària, un cop superades les competències bàsiques, si bé no és gaire greu que un nen no sàpiga els noms dels planetes o dels polígons regulars, en canvi és molt important que se'ls aprengui. Cal que aprengui coses i que les aprengui bé. No pas per allò que aprendrà, sinó perquè, durant el procés, anirà adquirint hàbits de tota mena. Hàbits que són imprescindibles i que necessitarà tota la vida. Després, si se li obliden, no hi fa res. L'important és el que ha hagut de fer per aprendre-les: segurament, escoltar a classe, preguntar el que no entén, fer un treball de grup i, per tant, posar-se d'acord amb els altres membres, buscar i compartir informació, fer un esquema, estudiar, renunciar a alguna estona de lleure, fer bona lletra el dia de l'examen, patir nervis per si el suspèn... És a dir, haurà hagut d'esforçar-se i, en definitiva, haurà hagut de fer un petit assaig general del que li espera quan sigui gran, que és del que es tracta.
I, FINALMENT, CALDRÀ TAMBÉ emparar el professorat i donar-li l'autoritat i els mitjans necessaris. Perquè fins ara, el professorat no ha fet més que aplicar, com ha pogut, les canviants normatives a què ha estat sotmès i suportar estoicament els embats d'una societat capriciosa i hedonista que malcria el seu jovent. Pensem-hi, ara que hi som a temps, amb un curs i una llei com qui diu per estrenar...!
No hay comentarios:
Publicar un comentario